Fa uns dies m'ha arribat el certificat com a voluntari del servei d'atenció telefònica del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid. En aquests moments de “nova normalitat” ha estat un recordatori dels moments complicats del confinament, entre març i maig d'aquest any 2020. I des de la calma (provisional) real, em sembla un bon moment per processar allò viscut. I em sorgeixen quatre paraules per simbolitzar-ho: compromís, resistència, humilitat i consciència.

Quan va començar el confinament la meva pregunta bàsica era “Com puc aportar jo?”. Des d'Espirales Consultoria de Infancia hem rebut moltes peticions que hem pogut atendre, però això serà motiu d'una altra entrada de bloc. Però, alhora, hi havia una altra dimensió, des del voluntariat, que volia oferir. Entre els molts serveis i recursos que va oferir el Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, atendre telefònicament a persones que ho necessitessin em va encaixar molt bé. Des d'allà, m'he sentit honrat de pertànyer a aquesta organització que ha estat a prop de la ciutadania fins on els han permès els seus recursos. Això per mi té a veure que la psicologia, a banda de ser la meva professió, suposa també un compromís personal cap al benestar de les persones i de les comunitats. Hem vist el compromís de moltes persones i de molts col·lectius professionals, i aquest ha estat el nostre: oferir escolta i suport als que ho necessitessin.

El començament de l'atenció telefònica va ser intens per a mi. Les trucades no eren moltes, però sí llargues i complexes. Des de duels per la mort de persones fins a dificultats serioses de salut mental. I la meva admiració per la capacitat de resistència de cada persona que vaig atendre. M'agradaria dir “resiliència”, aquesta paraula que tant ens agrada a la psicologia. Però “resiliència” implica “resistir” i “refer-se”, i en una sola trucada telefònica per persona només vaig arribar a veure la part de “resistir”. Quan veig la relaxació actual davant les mesures sanitàries me'n recordo de cada persona que vaig atendre, amb el seu nivell de patiment, i em pregunto com ho viuran. Estaran sentint la frustració que no es fes millor al seu moment? Estaran gaudint d'una mica de descans i de contacte? El meu record està amb aquelles persones que ho han passat tan malament, i que hauran de trobar forces per continuar resistint i, tant de bo, per arribar a la resiliència i refer-se.

Totes aquestes vivències han despertat en mi molta humilitat. El coronavirus està sent en general una crida a la consciència, que com a éssers humans ens plantegem com ho estem fent al món i busquem formes de millorar. per a mi, com a psicòleg, totes aquestes experiències estan suposant una cura de humilitat. Hi ha tant patiment que no podré atendre, però al que arribi, arribo. Hi ha persones amb tantes dificultats en la seva salut mental que no sé com acompanyar, i em toca continuar formant-me. I hi ha tantes coses per millorar que de vegades em resulta desesperançador, però el meu compromís és continuar cultivant l'esperança.

I, una vegada més, l'experiència ha estat per a mi una crida a la consciència. Davant del patiment humà cal estar no només com a professional, sinó també com a persona. El contacte humà, que tant ens ha faltat durant el confinament, és una font de benestar (quan es produeix en relacions saludables). L'atenció psicològica ha estat per a mi estar present, amb empatia i també amb la meva vulnerabilitat (però fent-me càrrec del que visc).

I totes aquestes vivències em porten ara agraïment, tant al COP Madrid, especialment als que han liderat el procés, com als que han tingut la valentia de trucar i confiar en els que els ateníem. El meu reconeixement a totes aquestes persones pel seu valor.

I els meus millors desitjos per a aquesta nova fase.

F. Javier Romeo