Estan sent uns dies molt commovedors entre els que coneixem i practiquem la Comunicació No Violenta. Marshall B. Rosenberg, creador de la Comunicació No Violenta, ha mort el passat 7 de febrer de 2015 a l'edat de 80 anys (celebràvem el seu aniversari fa uns mesos en aquesta entrada), i els que el vam conèixer i també en general els que han après el seu model estem fent una cosa que ens va ensenyar: celebrar els esdeveniments que han cobert les nostres necessitats i permetre'ns passar el dol dels fets que han deixat les nostres necessitats sense satisfer.

Jo vaig tenir el plaer de formar-me amb ell durant els nou dies de la Formació Intensiva Internacional (Entrenament Intensiu Internacional, IIT) de Suïssa al juliol i agost de 2008. D'aquella formació és la foto que tinc amb Marshall i amb la seva dona Valentina, amb el simbolisme afegit de la presència de dos nens i una nena no recognoscibles en el fons, que entronca amb els ànims que em va donar Marshall en el meu treball amb nens, nenes i adolescents (llegir més detalls a l'entrada original).

Durant aquests dies, en què he llegit els diferents missatges i commemoracions que hi ha hagut en la comunitat de la Comunicació No Violenta, també he aprofitat per rellegir els apunts del que vaig viure aquells dies amb ell (i en companyia d'altres formadores i de la resta de participants). I més endavant tocarà rellegir totes les seves obres, com una forma de refrescar i honorar el seu treball.

Marshall Rosenberg va treballar per crear un món més humà, descobrint els aspectes de vida i creixement fins als actes més incomprensibles. La seva frase bàsica és “La violència és una expressió tràgica de necessitats no cobertes”, i el seu mètode, la Comunicació No Violenta, un camí per poder escoltar i reformular les expressions fins a trobar solucions en què totes les parts surtin guanyant.

Per a mi és especialment enriquidor l'èmfasi de Marshall en el canvi social, ell no volia que la Comunicació noviolenta servís perquè la gent es quedés tranquil·la amb la seva vida. El treball comença per l'interior de cada persona, però no es pot quedar aquí, cal que arribi a les diferents estructures (econòmiques, socials, polítiques, educatives…) i que les transformi humanitzant. Com ell mateix ens deia a Suïssa: “La nostra acció s'assembla a la d'algú que veu un nadó caure per una cascada i el salva, i veu un altre i el salva, i veu un altre i el salva… En algun moment serà convenient que aquesta persona es plantegi qui està tirant nadons i pugi a la cascada per evitar-ho”.

A part de la seva obra escrita (més d'una dotzena de llibres, entre ells Comunicació No Violenta. Un llenguatge de vida) i dels vídeos i enregistraments dels seus tallers i de les seves cançons, Marshall deixa constituït el Centre per a la Comunicació No Violenta (Centre per a la Comunicació No Violenta), amb una història de dècades de treball, i que porta funcionant sense ell els últims anys. També deixa a centenars de formadors certificats perquè el seu model se segueixi transmetent amb fidelitat i desenes de milers de practicants que intentem posar una mica de llum en els nostres conflictes diaris. És una cosa per celebrar.

Alhora, seva mort deixa un buit. Saber que ha mort a casa acompanyat per la seva dona Valentina i pels seus fills és un consol menor. Sabem que ja no el veurem representant situacions de conflicte noves, que no escoltarem cap nova cançó, que no escriurà nous llibres. I davant d'això només queda acollir amb compassió el dolor i la tristesa que apareixen.

Només integrant la vivència completa podrem seguir endavant plenament, integrant el rebut de Marshall i buscant, moment a moment, com actualitzar-lo d'una manera enriquidora per a tothom.

En celebració i dol,

Javier